Veurem aquest any 2017 l’esperat retorn del Sonic?

Encara que a l’actualitat jugo força a màquines de Nintendo, es podria dir que pertanyo a aquella colla d’orfes que ens autodenominem “Segueros“. Segurament estem en vies d’extinció (sobre tot des de que Sega va deixar el mon del maquinari), i encara que bastant maltractats, de tant en tant encara ens emporten alguna alegria. Sembla que aquesta podria estar en camí de la ma de les propostes que estan per venir l’any 2017: Project Sonic 2017, i Sonic Mania.

Fa temps que es parla de la caiguda de la mascota de Sega, i de les dificultats que sembla que el Sonic Team està tenint per copsar l’essència dels jocs de Sonic de 16 bits que tant ens van agradar. La darrera torpedinada que hem tingut ha sigut el Sonic Boom: Rise of Lyric. Els “segueros” hem hagut de veure, impotents, com Sega permetia a estudis com Big Red Button que pervertissin personatges tan entranyables com Knuckles o el mateix Sonic, fusionant-los amb en Mr T i el “Llanero Solitario“, respectivament. Sembla, però, que l’ensurt ja ha passat, i que Sega està arreglant les coses amb Sonic Boom: Fire & Ice que, com a mínim, encara que manté l’aberració dels nous dissenys dels personatges, sembla que no és tan mal joc com el seu predecessor.

Deixant aquest “boom” a part, val a dir que els segueros” més nostàlgics estem de sort, doncs ara fa un temps que s’han anunciat un parell de jocs que venen a portar llum i esperança: el Sonic Mania, i el Project Sonic 2017. El primer va destinat a reinterpretar l’experiència viscuda amb els Sonic de la generació dels 16 bits. El segon ve de la mà dels estudis que van dur a terme el Sonic Colours i el Sonic Generations, i sembla que la proposta aniria novament encaminada a la combinació de la jugabilitat del Sonic 16 bits, amb la del Sonic que va aparèixer arrel de la Dreamcast i el Sonic Adventure, i que podríem anomenar “modern” o dels 128 bits.

Del Project Sonic 2017 se’n sap ben poc, només se n’ha vist un breu teaser, que deixa entreveure el que ja he comentat abans. Però, pel que respecta al Sonic Mania, ja en tenim més detalls. Per fi, al igual que ja va passar amb el Sonic Generations, Sega retorna als inicis de la franquícia per a presentar un joc que beu directament de les propostes fetes durant la generació dels 16 bits. Aquest fet en si, des del meu punt de vista, suposa una de freda i una de calenta: per un cantó és una gran notícia veure un joc gràficament fidel als clàssics, tant a nivell de disseny de personatges com a nivell de fases, però per l’altre cantó genera el dubte de si realment Sega, després de tants anys, encara no ha sabut actualitzar les aventures de la seva mascota mantenint la seva essència, i que per tant, ha de recórrer a reinterpretar aquells jocs que van fer gran la franquícia de Sonic: The Hedgehog.

Pot ser podríem entendre millor el que li passa a en Sonic si recorrem un moment al seu passat. El porc espí blau va sorgir per competir directament amb el seu homòleg de Nintendo, en Mario. L’Alex Kid, la que per aquell moment era la mascota de Sega, sembla que no acabava d’enlairar-se, i la companyia va cercar una nova mascota que pogués fer front a la proposta de la companyia rival. Ho van aconseguir, doncs van apostar per una mascota que, al contrari de la de Nintendo, era excepcionalment ràpida. I aquest tret diferencial, conjuntament amb la sortida de la nova plataforma Megadrive (on l’eriçó és movia a les mil meravelles), va propulsar la companyia Japonesa en la seva curta però intensa trajectòria, dins de la producció de consoles domèstiques. Ara bé, un cop creuem la franja dels 16 bits (alguns dirien que inclòs dins la mateixa), trobem que s’han presentat innumerables propostes que no acabaven de tenir l’excel·lència jugable i visual que tenien els primers 3 o 4 Sonic. Es segueix apostant per la velocitat però mai acaba de quallar algun aspecte del joc; quan no és la jugabilitat (sovint força simplista i “facilona”), és el context en què es desenvolupa, o per no parlar de les últimes entregues, que introdueixen propostes importades directament de jocs del que havia sigut el seu competidor, en Mario. En aquest sentit, cal estirar les orelles al Sonic Team: mentre Nintendo apostava per la nostàlgia i el mantenir l’essència dels Mario de tota la vida (sempre portant-los una mica més enllà), Sega ha mantingut una trajectòria més o menys erràtica fins al moment.

Tornant a la teoria del factor nostàlgia, quan obrim un joc de Sonic volem tornar a recórrer els mons que van fer d‘ell la gran mascota que tantes bones estones ens va fer passar, i volem tornar a sentir les seves melodies, lluitar contra en Robotnik amb l’ajuda de televisors que, en trencar-los, ens donen “power-ups” i, a l’hora, anar salvant milers d’animalons pel camí, a ritme de loops i plataformes. Tenint en compte aquesta melangia, s’explica perquè un joc com el Sonic Generations ha tingut tant bona acollida entre els fans de la saga, i ha aconseguit que aquells puristes que ens negàvem a tocar un joc de Sonic en una consola que no fos de la mateixa Sega, hi caiguéssim de quatre grapes. Penso que aquest és el camí que cal per a que el Sonic Team aconsegueixi, d’una vegada per totes, exportar l’essència dels Sonic, cada vegada que fan una proposta nova. Tant de bo, Project Sonic 2017 i Sonic Mania ho aconsegueixin.

Sortirem de dubtes ben aviat, doncs ja estem arribant al 2017. Què en penseu vosaltres: creieu que encara és possible veure ressorgir en Sonic? O, pel contrari, la mascota està ja eixuta i no té res més que aportar?

Fins la propera!

Jimmy Bravo