Inside com a procés de deshumanització

Per Jimmy Bravo

Atenció! Conté spoilers!

S’han escrit força articles sobre què hi ha a l’interior d’INSIDE. És agradable trobar-nos amb una proposta que s’allunya de les formes figuratives a les quals la indústria del videojoc ens té acostumats. Històries planeres, amb bons i dolents ben diferenciats, on el que importa és la caracterització dels personatges i on normalment la venjança i/o la justícia acostuma a ser el fil conductor… I és que no és habitual trobar-nos una proposta que ens deixi tan desprotegits com és el cas d’INSIDE. El joc no pretén aportar un món on se’ns permeti mantenir el control de la situació i restablir l’ordre imaginat. Ans al contrari, el joc ens arrossega cap al seu interior sense que hi hagi possibilitat d’escapatòria.

Ràpidament al desconcert:

Comencem l’aventura sense poder trastejar cap mena de menú del títol. Després de les lletres que donen forma al títol del joc, engeguem a córrer amb el nostre personatge a través d’un bosc. No hi ha temps de plantejar-nos res. El joc ens fa entrar directes a l’acció. I és que a la proposta de Playdead no hi ha temps d’aturar-nos a pensar. Cal ajudar el xiquet que protagonitzem a fugir, però a fugir cap a on? I per a què? El joc ens deixa moltes preguntes per desvetllar, perquè si cerqueu alguna forma de diàleg a dins del joc, no la trobareu. No hi ha cartes oblidades, ni missatges registrats en cintes perdudes en habitacions buides, tampoc cap personatge secundari que ens doni suport. El joc ens ensenya que només hi ha dos tipus de persones al joc; les inanimades i les que controla aquesta mena de monstre que engabia aquest món oníric. I en mig d’aquesta mena de maquinària construïda per fer vés a saber què, ens hi anem endinsant mentre fugim, sense ser conscients que a cada passa, som engolits per un pla maquiavèl·lic.

Captura de pantalla 1 d'Inside

Passejant per les entranyes d’un monstre:

El joc ens proposa una mena de viatge a través de paisatges que fan múltiples referències a l’impacte de la industrialització sobre l’entorn que ens envolta. Fugim inicialment amb el nostre personatge a través d’un bosc d’arbres tenebrosos, perseguits per humans que en atrapar-nos, ens colpegen, ens ofeguen, o ens abaten a trets… Travessarem una granja on ja no queda ni un animal viu… caminarem entre cadàvers per acabar a dins d’una gran edificació que sembla una antiga màquina de fer quelcom, buida i en desús… Passarem d’una estança a l’altre, des del bosc, a la natura morta que precedeix el fred acer de les estances d’una mena de corporació, que ens té preparat un final del tot desconcertant.

Captura de pantalla 2 d'Inside

Respecte als personatges que hi habiten:

Fugim durant tot el joc conduïts per aquesta mena d’engranatge gegant que jo anomenaria corporació. Cada cop és més evident. Les referències que el joc fa al món del treball, per la vestimenta que fan servir alguns dels seus habitants, és ben palpable. També ens parla de processos de manipulació de grans masses de persones… el joc ens deixa veure cues de persones que pugen a camions, grups de persones transportades en gàbies. Hi ha quelcom que recorda l’alemanya nazi i l’holocaust patit pel poble jueu; encara que aquesta teoria és rebatible, ja que no s’observa cap mena d’intent de resistència per part d’aquesta massa que és manipulada per quatre individus que el joc situa sempre en una posició de dominància i de control. La camiseta vermella del nostre personatge, i l’ambientació del videojoc en blanc i negre, ens trasllada als anys quaranta on la maquinària de tota una societat perillosament emmirallada en un procés d’enginyeria social i de progrés, anihilava gran part dels seus ciutadans resignificant-los a poc a poc pel que algunes persones van anomenar com a procés de deshumanització. D’éssers socials de ple dret, a objectes que cal processar, i que van acabar, com sabem, dins dels crematoris dels camps d’extermini. Per sort, el joc no ens ensenya res d’això, però queda la tenebra de: què en faran, amb tantes persones?

Inside com a procés de deshumanització

La deshumanització a INSIDE:

Un cop a les acaballes del joc, se’ns ensenya que la fugida que vèiem possible a l’inici de la nostra aventura amb aquest marrec, resulta haver estat orquestrada des de sempre, i que malauradament hem anat sent empesos cap a dins d’un engranatge que acabarà amb la incorporació del nostre personatge a dins d’una gran massa de cossos que camina i es manega maldestre, obrint-se pas amb violència a través del laboratori a on ha sigut concebuda. Se’ns transforma, sense saber-ho, en una amalgama de cossos que intenta encara ara fugir d’aquell espai, mentre uns quants personatges vestits de laboratori, ens aniran facilitant el transit per a diferents estances, fent-nos superar proves, que segurament serviran per a determinar si som vàlids per a l’ús que posteriorment vulguin fer de nosaltres… M’agrada pensar, però, que en l’últim instant el joc ens deixa acabar en empat, ja que finalment aconseguim la sortida d’aquell món aterridor, encara que ja no sigui amb la nostra forma original, ni tampoc ho aconseguim fer vius. Un premi dels creadors del videojoc, deixant-nos la possibilitat de fugir encara que sigui pagant amb la mateixa existència.

Captura de pantalla 4 d'Inside

L’amalgama final, l’esperança del testimoni en què com a jugadors ens convertim:

INSIDE recorda els pitjors moments de deshumanitat de la nostra espècie. El trànsit de la natura, als engranatges freds i metàl·lics que ho transformaran tot, per a acabar morint mutilats a la llera d’un riu… Són, en definitiva, una al·legoria del nostre caminar a través del món que habitem, i com malauradament, els processos industrials que ens haurien de servir per a garantir el benestar de tots i totes, acaben com és costum, servint per al control de la majoria en benefici d’uns pocs, que mantindran el seu poder i privilegis, gràcies a la immunitat a la qual temporalment les seves accions estan subjectes. INSIDE ens parla d’una transformació, i d’una derrota. De com la ciència no pot donar resposta a aquells qui volen controlar la voluntat humana, i de com de difícil és organitzar quelcom en contraposició, des de la multitud. I al meu entendre, situa l’esperança en l’avinentesa de les masses socials, com única forma per a contrarestar l’autoritat i el poder que una minoria exerceix sobre aquestes.

Captura de pantalla 5 d'Inside

Has jugat a INSIDE? Què en penses? També en tenim l’anàlisi preparat! Fins la propera!

Et pot interessar

Segueix-nos

Subscriu-te

Entra o registra’t

Vídeo destacat